lunes, 10 de junio de 2013

Tancament

Acabem 4 anys intensos de carrera amb l’examen de Pedagogia Internacional justament a la classe on el primer dia ens vam reunir tots els estudiants per iniciar els nostres estudis.
Cursar aquesta assignatura (que fins el moment no havíem tingut cap semblant) i la realització d’aquest blog, m’ha fet indagar sobre aquesta a partir d’articles que he considerat interessants i que he acompanyat de petites reflexions. Tot i que no l’he anat actualitzant cada setmana degut a la quantitat de feina d’aquest semestre juntament amb les pràctiques i el TFG, he intentat recollir aquells aspectes que més m’han interessat, és per això, que valoro de forma positiva el blog com a espai destinat a plasmar les nostres idees, els nostres interessos i les nostres reflexions. Buscant noticies o comentant aspectes actuals per al blog m’ha fet estar a l’ordre del dia i m’ha permès ampliar el meu coneixement a partir de les entrades dels meus companys, visionant vídeos i sobretot llegint la multitud d’articles que els meus companys i jo hem referit sobre la llei LOMCE.
Crec que sense l’existència d’aquest espai no m’hagués motivat ni interessat (per falta de temps) en buscar o indagar informacions referents a l’assignatura.

Espero que les meves entrades hagin estat útils per la resta de companys i que els coneixements que he adquirit en pugui fer-ne ús en el meu pròxim futur com a pedagoga. 

Separació d'alumnes a 1º d'ESO

Los institutos catalanes podrán separar a los alumnos de 1º de ESO más rezagados
La primera impressió que tenim al veure aquest titular és la de que els alumnes amb poques discapacitats seran separats del seu entorn educatiu. Concretament del que tracta l’article del “Periódico” juntament amb un article de la mateixa temàtica del diari “El País” és que els alumnes que cursin ESO i que tinguin dificultats en matèries de matemàtiques i de llengua catalana i castellana seran separats de la resta del seus companys per a realitzar un Programa Intensiu de Millora (PIM) dins el centre. Personalment ja coneixia aquesta situació perquè quan jo cursava els meus estudis de secundària ja es portava a terme, però amb la diferencia de que es feia dins de l’horari escolar i a les hores pertinents de català i matemàtiques. Aquest nou programa anomenat PIM intenta seguir el model que ja es porta a terme a primària anomenat SEP post-lectiu que té la mateixa orientació en oferir reforç als alumnes amb més dificultats fora de l’horari escolar. El que a mi no em cuadra és la necessitat de crear aquest espai fora de l’horari lectiu i no oferir recursos als alumnes dins el centre justament quan se’ls hi imparteixi les classes de les que tenen dificultats, és a dir, de què serviria aquest Programa Intensiu de Millora si després en l’hora de matemàtiques no els hi poden donar el suport que necessiten i no poden seguir el ritme de la classe? No seria millor que aquest programa si s’hagués de dur a terme es dugués dintre de l’horari lectiu a les corresponents hores? En la meva etapa escolar obligatòria, es realitzava aquest desdoblament de classes en tres grups A, B, C corresponent al nivell alt, nivell mitjà i nivell baix respectivament, en les matèries de matemàtiques i català. A més a més hi havia l'opció de que si en cert moment assolies més agilitat i el teu ritme avançava es donava la oportunitat de seguir el currículum amb la resta de companys dels altres grups, element que no es contempla en aquest nou projecte que es vol dur a terme.
 Entenc aquesta proposta com a “segregadora” pel fet de que aquests alumnes hauran de fer un esforç extra durant unes hores que la resta de companys no faran i perquè si es dona el cas, els alumnes deixaran de fer matèries optatives per a seguir realitzant aquest reforç. La meva opinió respecte el tema és que entenc que hi hagi alumnes que els hi costi seguir el ritme en diferents matèries i això els hi impedeix arribar o aconseguir el mateix nivell que la resta de companys perquè treballen sota una mena de pressió que fa que el seu procés d’adquisició de coneixements sigui més lent. Sempre que no s’utilitzi aquesta separació com a una gradació discriminatòria i selectiva, entenc que en aquests grups es podrà atendre de manera específica en les seves necessitats i potser tindran un temps més llarg per assolir el que els seus companys interioritzen en menys temps, sempre hi quan els hi donin les mateixes oportunitats, eines i recursos i mentre que tots treballin en un mateix camí i en la consecució d’un mateix objectiu i sota uns mateixos continguts, encara que el factor temps sigui diferent en uns i altres. Considero també que el factor temps és un element clau en la maduresa cognitiva de l’alumnat. 

Per augmentar aquesta informació podeu consultar els següents articles:

domingo, 9 de junio de 2013

SOBRE EL NOSTRE SISTEMA EDUCATIU

De la proposta de sistema educatiu que ens van plantejar en les sessions de laboratori, el meu grup aportem una vessant per a tota l’escolarització, que actualment es dona en molt poques escoles. És el treball-metodologia per projectes.
Reflexionant una mica sobre el tema, si l’adquisició de coneixements es dirigís entorn el treball per projectes, crec que s’estarien posant en joc elements que potser ara no es desenvolupen molt com per exemple: la planificació d’un treball, l’entrenament i desenvolupament de les seves capacitats, l’intercanvi de coneixements, i les relacions entre els mateixos companys. Sincerament, crec que actualment hi ha una necessitat de canviar o modificar la metodologia d’ensenyament que s’imparteix, ja que el que més destaca de la pràctica educativa és el continu bombardeig del coneixements cap els alumnes sense tenir la certesa de si aquests han estat integrats plenament o s’han quedat en un relleu més superficial. Tal i com esmenta la professora Xus Martín, al seu llibre “Investigar y aprendre. Cómo organizar un proyecto”, “se critica el currículum centrado en asignaturas que supone la fragmentación del saber y el reparto del conocimiento”, i aquesta manera de centrar els coneixements en base el que ja està establert, impedeix als alumnes saber sobre quins són els problemes reals que els envolten. Llavors, perquè no canviem la pràctica educativa centrada en l’aprenentatge verbal i la mecanització del saber per una pràctica on els veritables protagonistes siguin els alumnes?

Per aquest motiu, el que pretenem intentant crear un sistema educatiu basat per projectes és prioritzar els coneixements dels alumnes, deixar de banda els continguts fragmentats per donar pas a un currículum integrat que estimuli la comprensió i la resposta dels dubtes que els hi sorgeixin. Estaríem fomentant l’activitat reflexiva, el treball col·laboratiu i cooperatiu, la incorporació dels problemes reals a l’escola, la introducció de processos d’observació, experimentació i reflexió, i l’avaluació centrada en el procés seguit, i no en els resultats.

Decroly, defineix una pedagogia basada en l’interés del nen i la rellevància de l’aprenentatge. Entén que els nens tenen una percepció global de la realitat que els envolta i que l’escola ha de tenir consideració a l’hora de dissenyar el currículum.
John Dewey, insisteix en la importància de l’acció i l’experiència com a motor d’aprenentatge, i de la reflexió com un dels seus components indispensables. Estic d’acord quan esmenta que el procés de coneixement sempre gira al voltant d’un tema que afecta i que produeix interès per resoldre’l.
Conseqüentment, el que proposem és que treballant per projectes es posi en marxa la capacitat de motivació que comporti aprenentatge i que permeti trencar els paràmetres actuals.


Penso que construint un espai que potenciï l’activitat, la capacitat d’investigació i les relacions cooperatives, els alumnes aprendran a partir de l’experiència i la lliure expressió, elements molt útils per al seu desenvolupament integral.

sábado, 8 de junio de 2013

TEACH FOR ALL

Teach For All és actualment una de les alternatives per les quals molts joves aposten per triar el seu futur. La idea va néixer al 1989 per Wendy Kopp amb el nom de Teach for America. Va sorgir com una alternativa i com una de les possibles solucions als problemes educatius dels nens pobres. El propi artífex d’aquest projecte, tenia clar que per trencar la relació entre pobresa econòmica i fracàs escolar calien canvis sistèmics, a llarg termini és clar per veure les solucions, però mentre esperaven aquests canvis, no podien passar per alt ni que passessin desapercebuts com els alumnes menys desafavorits quedaven al marge d’una bona educació. En aquesta característica és on ressorgeix l’èxit d’aquesta iniciativa, enfocada en dirigir una intervenció de manera efectiva i urgent a favor d’aquests nens, però fent-ho d’una manera que la intervenció duta a terme tingués una repercussió social profunda a llarg termini.
El propòsit consisteix en anar creant xarxes de complicitats socials que vagin contribuint a un canvi profund en la mentalitat educativa col·lectiva, és a dir, consistia entre d’altres, oferir una formació a totes les persones interessades en matèria d’ensenyament per després participar com a docents en les escoles dels països més necessitats. A la primera convocatòria s’hi van presentar 2.500 aspirants i Teach for America els hi va proporcionar un curs d’estiu per formar-los i després al setembre els va enviar a escoles.
Els dubtes sorgeixen ara, quan els pedagogs van confessar les seves reticències tot al·legant que no s’havia d’enviar joves de manera precipitada a escoles de risc. Personalment sí que crec que pot ser una decisió arriscada però també la considero molt humana per a poder conèixer un entorn infantil privat d’educació. La nostra vida és un continu viatge acompanyat d’unes presses de decisions arriscades però molt gratificants, ja que és en lo desconegut quan realment aprens i quan millor ens podem conèixer, i si a tot això ho acompanyem prestant un servei a infants que ho necessiten realment perquè no arriscar-s’hi?


La posterior selecció dels candidats va ser molt estricta. Els professionals del camp educatiu, havien descobert que per pal·liar la desigualtat educativa, l’únic imprescindible era proporcionar als nens, professors convençuts de les seves possibilitats i disposats a lluitar amb totes les forces per a fer progressar a tots els seus alumnes. I aquí per a mí es troba una de les claus de l’èxit del procés, en el convenciment de tota persona de poder canviar la situació real a la qual s’enfronten. Si aquest convenciment és alt i és acompanyat de motivació no hi ha res que pugui aturar les reticències que es plantegin.

“El que compta és el compromís per millorar la classe, l’ambició i aprendre de l’experiència”

Els professionals reben una formació inicial intensiva d’unes quantes setmanes de durada abans de passar directament a l’aula.  Al matí els candidats seleccionats fan classe a grups d’alumnes d’ESO amb algunes assignatures pendents, i a la tarda, i fins a altes hores de la nit, reben formació, preparen classes i debaten apassionadament les seves experiències amb una idea molt clara: no s’ha de desaprofitar cap minut de classe, no hi ha situació que es pugui millorar, tots els nens tenen dret a una educació excel·lent i és possible donar-se-la, perseverança i companyia.
Teach for All és un projecte internacional que va començar als Estats Units i que actualment desenvolupa projectes a més de vint països d’arreu del món. La secció catalana de Teach for All, es diu Escola per l’Èxit i fa tres anys que treballa intensament a Barcelona.


“No hi ha cap altra dogma que la necessitat de crear altes expectatives en els alumnes...i no defraudar-les. El que compta és el compromís per millorar la classe, l’ambició, la necessitat d’aprendre de l’experiència i la voluntat de mantenir viva la memòria dels dos anys dedicats a ells”.

Conferència sobre l'Educació a Amèrica Llatina

A continuació us poso un breu resum que se’m va passar de pujar-lo al blog sobre la conferència de Gustavo Armes en referència a l’educació a Amèrica Llatina. 
Gràcies a aquesta vam poder apreciar la disparitat en matèria de desigualtat educativa que pateixen països com Chile, Brasil i Uruguai. Ens va fer reflexionar sobre la qualitat educativa i com aquesta incideix en l’increment de l’escolarització, encara que Uruguai cada cop vagi incrementant el seu nivell de desigualtat en educació per la manca de recursos. A més a més es va parlar sobre una qüestió que es dona molt en les nostres escoles: la repetició de curs. 
Reflexionant sobre el tema, crec que per proposar una repetició a un alumne en edats tempranes i que les condicions socials-familiars no l’acompanyen, s’han de tenir els criteris ben “agafats” per tal d’assegurar que amb aquesta repetició l’alumne el proper any millorarà els seus resultats. És evident que els professors sempre intentin guiar a l’alumne per a que aquest assoleixi el màxim de continguts/coneixements possibles, però crec que el que no es té en compte és el medi/context en el qual ho intenten aplicar. Si proposem una repetició a un alumne amb moltes dificultats d’aprenentatge i que malauradament amb la repetició seguirà sense assolir el nivell dels companys, perquè no es treballa en funció del seu entorn, és a dir, en funció de que l’alumne es senti integrat, que participi de les activitats dels companys i que en la mesura de lo possible es faci dels seus aprenentatges una participació activa a l’aula, que es fomenti allò que l’alumne sap fer i que se li doni la màxima importància per a que a partir d’aquí pugui tirar endavant amb el reforç de tots els professionals que l’acompanyen. Evidentment, aquesta tipologia d'alumnes (en situacions desfavorides) no haurà recorregut la mateixa direcció que els seus companys però si que haurà treballat en matèria d’esforç i valors per tal de sentir-se un més dintre del seu nucli escolar.

domingo, 12 de mayo de 2013

DEBAT LOMCE



El passat 23 d’Abril, vam poder assistir al que per mi va ser el debat més profitós que he anat mai a la universitat, parlo concretament sobre el debat de la LOMCE-Llei Wert. Es va començar el debat plantejant la pregunta de si calia una reforma educativa. Personalment crec que no és que en calgui una de nova sinó el que cal és modificar aquells aspectes que fan que ara es parli d’una llei involutiva. Llei que aposta per la competitivitat, fragmentació, i una educació fora de les classes desfavorides. Per tant, també em posiciono en el matis que es va tractar al debat en que no és que calgui una reforma educativa sinó reformes en l’educació. No canviar la llei sinó canviar els decrets per adaptar-se a les necessitats actuals segons els resultats. No podrem aconseguir mai una estabilitat educativa si cada cop que es canvia de govern es posa èmfasi en els canvis ideològics i no en els canvis educatius necessaris.

La nostra societat líquida que es caracteritza pel domini del canvi constant, implica que tot el nostre entorn hagi de seguir aquests canvis per a poder evolucionar i no quedar obsolets, per això, l’escola no pot quedar aliena als canvis socials i econòmics.

Però, de què parlem quan esmentem la maleïda llei LOMCE?

Parlem de la mercantilització de l’educació que deixa fora a les famílies i als estudiants. Els agents privats tindran el paper protagonista en aquesta nova llei ja que ho gestionaran tot. Es fomentarà la competitivitat, els centres escolliran al millor alumnat per a poder donar prestigi a la seva escola. Conseqüentment, les escoles amb millors resultats fruit dels millors alumnes, aconseguiran un major finançament. Estarem davant l’obertura de portes al finançament privat que inclourà la privatització dels 2 primers cicles infantil i batxillerat.

Estem davant d’una suposada modernització conservadora que permetrà una segregació social, la introducció de la religió com a assignatura obligatòria, avaluacions constants a cada etapa i de dos Itineraris, l’acadèmic que el formarà el batxillerat al qual només podran accedir els alumnes que treguin bones notes; i un Itinerari aplicat que constarà d’una FP especialitzada destinada als alumnes que no assoleixin les notes establertes. Això se li suma l’esmentat anteriorment on hi haurà una subvenció especial a les escoles diferenciades, com és el cas de les escoles de l’Opus de les quals en formen part només un 1%. Fixant-nos en això últim ja podem pensar en com anirà tot i en com sortirà l’educació pública de mal parada.

Tal i com va esmentar l’Enric Prats, estarem davant d’una llei completament elitista, segregadora de sexes, on els centres privats que separin els nois de les noies tindran una subvenció especial. El que ens agradaria saber és si aquesta segregació permetrà aprendre millor? No. S’obtindran millors resultats? No.
Els experts del debat ens defineixen aquesta llei com a “nostàlgica”, que recupera els models que no funcionen enlloc.

Quines alternatives podem presentar a aquesta llei? Doncs la primera alternativa que vam proposar és la vaga del dijous passat, que si crec que vam aconseguir una petita solució a curt termini, i és l’aturada i/o anàlisi per a tornar-la a revisar. Tot i així vaig poder constatar un cert pessimisme a la mobilització ja que tot i que estem lluitant per a que no es porti a terme, sabem que tard o d’hora la llei no s’aturarà i tirarà endavant, per això el nostre paper és lluitar, ja que és la única cosa que encara no ens han tret, la lluita pels nostres drets, la lluita per una educació com a dret i no com a servei.

Penso que va ser un debat molt molt profitós el qual em va servir per aprendre una mica més sobre la llei Lomce, per a poder integrar les diferents visions dels professions. Considero que debats com el que vam assitir són necessaris a tots els nivells ja sigui universitats, escoles, professorats o famílies per a poder aconseguir una certa consciència, per fomentar la reflexió crítica de cada persona i sobretot per saber que ens depararà aquest nou futur educatiu...

"Más educación; menos crisis"


Així es titula la columna del diari El País on mostra a partir d’un estudi que els països de millors índexs educatius han patit menys l’actual crisi econòmica.

Aquest mapa ens mostra tal i com esmenta l’article, en color vermell aquells països amb un percentatge major del 53.6 % de persones amb estudis superiors, en els quals es troba Alemanya i Europa de l’est. En diferents tonalitats de blau, es troben els països amb percentatges mitjans respecte les persones amb estudis superiors, com és el cas dels països nòrdics, França i el Regne Unit, amb percentatges que oscil·len entre el 35.5 % i el 53.6 %. I per últim i on es troba el percentatge més baix de persones amb estudis superiors amb un 35.5 %, estan els països d’Espanya, Grècia, Itàlia, Irlanda i Portugal.  


Aquests últims països que tenen el percentatge més baix són els que pitjor estan resistint a l’actual crisi econòmica. Si segons aquest anàlisi tenim un dèficit en accés a l’educació que fa que ens situem molt per sota d’altres potencies, perquè no es procura treballar per millorar i restablir aquestes carències en comptes de retallar i proposar mesures que no pal·liaran aquesta situació? Deixant de banda la qüestió simplista que ressalta l’article, estic completament d’acord en que la forma de gestionar i apostar per una inversió major en educació serveix per contrarestar la situació econòmica del país actualment. Potser, i per aquesta forma de gestionar el país i de donar prioritat al que realment importa,  França és més rica perquè inverteix més en educació.

Tot i que Espanya ha millorat el seu índex de joves amb una titulació universitària, no s’està treballant de cara el futur. El rescat del que es parla per salvar el país de l’actual situació no és un rescat a nivell d’inversió en educació sino tot el contrari una resta important de cpaital no invertida en aquest sector.
També es destaca la cada realitat més certa que acredita que “una població amb alt nivell educatiu està associada a un millor comportament econòmic”, i la desigualtat en el territori per la no consecució d’un nivell d’educació superior estable a totes les comunitats.

Si els responsables del nostre país, no començen a fer una bona reflexió interna i començen a mirar pel bé col·lectiu i no pel bé individual, han de saber que no podrem sortir d’aquesta crisi en l’àmbit educatiu si es continua retallant la inversió econòmica i pujant les taxes que els alumnes hem de pagar per estudiar a una universitat pública en termes que no queden molt lluny d’uns estudis privats. 

Anglès com a tercera llengua?


“Los universitarios catalanes deberán acreditar un tercer idioma para graduarse”

Tot i que aparentment entenem que el saber una tercera llengua ens obre moltes portes, perquè ara és el moment de posar-ho en pràctica a les carreres universitàries? Sota el meu parer, trobo que aquesta mesura que es vol implantar és bastant important com per no realitzar-la, encara que amb matisos i dubtes que em sorgeixen. Tot i que ja estic acabant els meus estudis de Pedagogia, encara no entenc com no hem tingut una assignatura d’anglès al llarg d’aquests anys, perquè en el meu cas, des que vaig acabar Batxillerat no he tornat a posar-me davant d’uns llibres d’anglès, potser si que ha sigut culpa meva per falta de temps o interès tenir aquesta deixadesa o potser perquè durant la titulació mai se li ha donat la importància que té. 
La qüestió que em plantejo és perquè ara es demana tant un cert saber sobre una tercera llengua i abans no. Penso que si ens haguessin donat més ajudes i avantatges per a poder seguir un curs paral·lelament amb la titulació sobre anglès, ara no discutiríem sobre si la mesura que es vol implantar és correcta/equitativa o no. En aquest debat també entra la qüestió econòmica de cada alumne. 
Si amb prou dificultats ens costa ja pagar una carrera universitària, com podran sufragar els nous alumnes un curs d’anglès entenent aquest com a pas necessari per obtenir els estudis? Si sempre s’ha optat per la voluntarietat, considero que el fet de saber una tercera llengua hauria de restar al marge de cada alumne. Si cada cop ens retallen més en educació, de veritat em costa de creure que es donaran elements i recursos facilitadors per a poder certificar un cert grau sobre l’idioma anglès. El que és clar és que no es pot traslladar a l’estudiant ni a les seves famílies la responsabilitat d’adquirir les despeses que suposa un curs d’anglès per arribar al nivell demanat, però tampoc i ara menys la universitat té els mitjans suficients per sufragar-ho. 
Portem uns 10 anys estudiant anglès a les escoles des de Primària i Secundària, la meva pregunta és perquè no existeix aquesta continuïtat un cop acabats els estudis secundaris i iniciada la universitat. Trobo que aquest nexe d’unió que hauria d’haver-hi és molt deficitari i s’ha de reforçar. Si és obligatori estudiar anglès a les escoles, hauria de ser-ho d’igual manera a les universitats, entenent aquest domini d’una tercera llengua com una possibilitat d’obrir portes professionals a nivell internacional.

viernes, 19 de abril de 2013

Què fem amb l'abandonament escolar?




Cada cop són més els estudiants que degut a les circumstàncies del moment han d’abandonar els seus estudis bé perquè no poden afrontar-los econòmicament o perquè no veuen la suficient atracció i/o motivació per dedicar-s’hi a ells. En la seqüència de gràfiques observades a classe, arribem a la conclusió lògica de que els alumnes de classes socioeconòmiques baixes tenen el doble de possibilitats de treure pitjors resultats acadèmics que la resta de companys. També apreciem que, els estudiants amb pares que tenen uns nivells educatius baixos, malauradament tendeixen a obtenir pitjor rendiment en els estudis.

Llavors, perquè no intentem reforçar aquest nexe d’unió entre l’alumnat i els estudis, per a aquells que ho necessitin? Perquè no millorem la qualitat i l’equitat del sistema per a que les circumstàncies que acompanyin a cada persona, no afectin en el rendiment? Si es millorés, estaríem fomentant el creixement a nivell de resultats. No entenc perquè no s’entén que l’educació és la clau per al futur, perquè no s’inverteix en fomentar la recuperació i la confiança d’aquests alumnes que havien deixat de creure en ella. 
Tots coincidim en que si hi hagués uns estudis adaptats a les necessitats de cada estudiant, on es fes realment el que a cadascú li agrada, ja no parlaríem d’aquestes altes taxes d’abandonament que hi ha en aquests moments. 
Si que és evident que des d’anys enrere s’ha millorat principalment en donar oportunitat a les persones que no s’ho poden permetre la possibilitat d’uns estudis, però penso que encara queda molt camí per fer i tal i com es deia a classe l’altre dia, tot el que fem ara i que estigui a les nostres mans repercutirà en 30 anys, i és per això per el que hem de lluitar, per un futur educatiu que en la mesura en la que es pugui, no permeti que es parli  sobre l’abandonament escolar i si sobre la possibilitat d’educació que tenen tots els ciutadans.

domingo, 17 de marzo de 2013

Per anar obrint boca...?


A continuació deixo un article que vaig trobar que segur que durant els pròxims temps haurem de tenir molt present...

Es tracta de la LOMCE,

- La llei que oblida l'equitat en educació i augmenta les desigualtats al no compensar les carències de l'alumnat més desfavorit pel seu origen social,

- La llei que intenta desprestigiar el servei públic educatiu per afavorir els interessos privats,

- La llei que omet qualsevol cohesió i integració social en educació,

- La llei que separa a l'alumnat a partir de sisè de primària davant les possibilitats acadèmiques de cada alumne,

- La llei que proposa un sistema d'avaluació exclusiu per seleccionar als millors estudiants, però i els "pitjors" que s'hauran de fer amb ells senyor Wert???

En definitiva, un conjunt de retrocessos que si no treballem tots junts en una mateixa direcció serà ben difícil parar-ho...

domingo, 24 de febrero de 2013

"Cambio Valiente", mite o realitat?


Cercant per Internet he trobat aquest document que parla sobre la nova educació japonesa. Segons es diu, està circulant una informació sobre el canvi educatiu en les escoles. Aquest pla pilot anomenat “Cambio Valiente” es presenta com una revolució per tal de formar als estudiants com a ciutadans del món i no com a japonesos. Aquest programa està basat per a que el seu desenvolupament duri 12 anys, on es fomentaran l’Aritmètica de Negocis, la Lectura d’un llibre per setmana, el Civisme, l’ús de Ordinadors que inclou el maneig d’Internet, xarxes socials... i l’enteniment de 4 Idiomes, alfabets, cultures i religions corresponents a aquests aprenentatges de llengües.

Un cop sabent això, l’autor d’aquest article es mostra molt crític a l’hora d’afirmar la veracitat d’aquesta informació i renovació educativa. No creu en ella, és més la crítica plenament ja que per ell és un mite.

Si més no, per acabar la seva crítica exposa com és l’educació japonesa. Cito textualment:

“En Japón, la educación es obligatoria para los niveles de primaria y secundaria. Prácticamente todos los alumnos pasan al bachillerato. La mayoría de los estudiantes asisten a escuelas públicas hasta la secundaria. El sistema escolar que prevalece en la actualidad incluye seis años de educación básica, tres de secundaria, tres de bachillerato y entre dos y cuatro años de educación superior. La cultura japonesa suele superponer las expectativas, metas y objetivos de la sociedad antes que los de los individuos. La escolarización también pone énfasis en la diligencia, la autocrítica y la buena organización en los hábitos de estudio de los estudiantes. Este sistema aporta una educación de alto nivel académico, además de gratuita, a los niños de 6 a 15 años. Los niveles de educación de la sociedad nipona están muy por encima de los estándares internacionales. Cerca de un tercio de todos los graduados en el sistema educativo secundario japonés obtienen un título universitario. Existe una creencia generalizada de que la perseverancia y el trabajo duro llevarán al éxito en la vida. Además, las escuelas públicas enseñan la importancia de los valores morales, actitudes y el desarrollo de la personalidad, con la esperanza de formar a una sociedad tanto en valores como en educación que cumplan con las expectativas de los valores tradicionales japoneses.”

És certa aquesta informació que corre per Internet? Serà real aquest “Cambio Valiente”? Realitat o ficció?

Deixo també l'article per si voleu donar-li una ullada: 


domingo, 17 de febrero de 2013

Inici de l'assignatura. Què sabem?

Començar l’assignatura de Pedagogia Internacional responent un qüestionari va ser d’allò més enriquidor. Intentar respondre qüestions sobre els sistemes educatius actuals va suposar un enriquiment cognitiu ja que desconeixia moltes dades estadístiques que es van donar. Aquestes preguntes van servir-me per saber en quin punt estava el meu coneixement respecte les preguntes plantejades...i he de dir que una mica lluny, però espero que aquesta distància entre el que sé i el que hauria de saber, al final de l’assignatura quedi molt més reduïda.
Respecte la pregunta de com valoren els meus pares l’educació que van rebre amb la que jo estic rebent, la resposta va ser molt contundent. Degut a les circumstàncies del moment, els meus pares no van poder rebre una educació adient degut a les seves precarietats econòmiques, per això sempre m’han estat donant el suport necessari per tirar endavant els meus estudis ja que com ells no van poder realitzar estudis de caire més superior sempre estan al darrere valorant els nostres esforços.  Tot i així sempre que les circumstàncies ho permeten no dubten en realitzar cursos de formació per a poder estar a l’ordre del dia.
Diuen que tot i així, l’educació ha sofert un gran canvi pel que fa a l’obligatorietat, ja que abans no anar a l’escola o no estudiar estava justificat però ara degut a la obligatorietat d’estudi fins als 16 anys s’aconsegueix una base educativa en les persones, factor que abans no es tenia en consideració.
Encara així, em plantejo algunes preguntes: El nostre sistema educatiu està en els mateixos nivells que els delsaltres països? Per què tot i sent dels països en els quals es dedica més hores a l’estudi a les escoles els resultats són tant baixos? Què falla? L’educació que rebem és realment útil i factible per després aplicar-la al nostre món?...