domingo, 12 de mayo de 2013

DEBAT LOMCE



El passat 23 d’Abril, vam poder assistir al que per mi va ser el debat més profitós que he anat mai a la universitat, parlo concretament sobre el debat de la LOMCE-Llei Wert. Es va començar el debat plantejant la pregunta de si calia una reforma educativa. Personalment crec que no és que en calgui una de nova sinó el que cal és modificar aquells aspectes que fan que ara es parli d’una llei involutiva. Llei que aposta per la competitivitat, fragmentació, i una educació fora de les classes desfavorides. Per tant, també em posiciono en el matis que es va tractar al debat en que no és que calgui una reforma educativa sinó reformes en l’educació. No canviar la llei sinó canviar els decrets per adaptar-se a les necessitats actuals segons els resultats. No podrem aconseguir mai una estabilitat educativa si cada cop que es canvia de govern es posa èmfasi en els canvis ideològics i no en els canvis educatius necessaris.

La nostra societat líquida que es caracteritza pel domini del canvi constant, implica que tot el nostre entorn hagi de seguir aquests canvis per a poder evolucionar i no quedar obsolets, per això, l’escola no pot quedar aliena als canvis socials i econòmics.

Però, de què parlem quan esmentem la maleïda llei LOMCE?

Parlem de la mercantilització de l’educació que deixa fora a les famílies i als estudiants. Els agents privats tindran el paper protagonista en aquesta nova llei ja que ho gestionaran tot. Es fomentarà la competitivitat, els centres escolliran al millor alumnat per a poder donar prestigi a la seva escola. Conseqüentment, les escoles amb millors resultats fruit dels millors alumnes, aconseguiran un major finançament. Estarem davant l’obertura de portes al finançament privat que inclourà la privatització dels 2 primers cicles infantil i batxillerat.

Estem davant d’una suposada modernització conservadora que permetrà una segregació social, la introducció de la religió com a assignatura obligatòria, avaluacions constants a cada etapa i de dos Itineraris, l’acadèmic que el formarà el batxillerat al qual només podran accedir els alumnes que treguin bones notes; i un Itinerari aplicat que constarà d’una FP especialitzada destinada als alumnes que no assoleixin les notes establertes. Això se li suma l’esmentat anteriorment on hi haurà una subvenció especial a les escoles diferenciades, com és el cas de les escoles de l’Opus de les quals en formen part només un 1%. Fixant-nos en això últim ja podem pensar en com anirà tot i en com sortirà l’educació pública de mal parada.

Tal i com va esmentar l’Enric Prats, estarem davant d’una llei completament elitista, segregadora de sexes, on els centres privats que separin els nois de les noies tindran una subvenció especial. El que ens agradaria saber és si aquesta segregació permetrà aprendre millor? No. S’obtindran millors resultats? No.
Els experts del debat ens defineixen aquesta llei com a “nostàlgica”, que recupera els models que no funcionen enlloc.

Quines alternatives podem presentar a aquesta llei? Doncs la primera alternativa que vam proposar és la vaga del dijous passat, que si crec que vam aconseguir una petita solució a curt termini, i és l’aturada i/o anàlisi per a tornar-la a revisar. Tot i així vaig poder constatar un cert pessimisme a la mobilització ja que tot i que estem lluitant per a que no es porti a terme, sabem que tard o d’hora la llei no s’aturarà i tirarà endavant, per això el nostre paper és lluitar, ja que és la única cosa que encara no ens han tret, la lluita pels nostres drets, la lluita per una educació com a dret i no com a servei.

Penso que va ser un debat molt molt profitós el qual em va servir per aprendre una mica més sobre la llei Lomce, per a poder integrar les diferents visions dels professions. Considero que debats com el que vam assitir són necessaris a tots els nivells ja sigui universitats, escoles, professorats o famílies per a poder aconseguir una certa consciència, per fomentar la reflexió crítica de cada persona i sobretot per saber que ens depararà aquest nou futur educatiu...

"Más educación; menos crisis"


Així es titula la columna del diari El País on mostra a partir d’un estudi que els països de millors índexs educatius han patit menys l’actual crisi econòmica.

Aquest mapa ens mostra tal i com esmenta l’article, en color vermell aquells països amb un percentatge major del 53.6 % de persones amb estudis superiors, en els quals es troba Alemanya i Europa de l’est. En diferents tonalitats de blau, es troben els països amb percentatges mitjans respecte les persones amb estudis superiors, com és el cas dels països nòrdics, França i el Regne Unit, amb percentatges que oscil·len entre el 35.5 % i el 53.6 %. I per últim i on es troba el percentatge més baix de persones amb estudis superiors amb un 35.5 %, estan els països d’Espanya, Grècia, Itàlia, Irlanda i Portugal.  


Aquests últims països que tenen el percentatge més baix són els que pitjor estan resistint a l’actual crisi econòmica. Si segons aquest anàlisi tenim un dèficit en accés a l’educació que fa que ens situem molt per sota d’altres potencies, perquè no es procura treballar per millorar i restablir aquestes carències en comptes de retallar i proposar mesures que no pal·liaran aquesta situació? Deixant de banda la qüestió simplista que ressalta l’article, estic completament d’acord en que la forma de gestionar i apostar per una inversió major en educació serveix per contrarestar la situació econòmica del país actualment. Potser, i per aquesta forma de gestionar el país i de donar prioritat al que realment importa,  França és més rica perquè inverteix més en educació.

Tot i que Espanya ha millorat el seu índex de joves amb una titulació universitària, no s’està treballant de cara el futur. El rescat del que es parla per salvar el país de l’actual situació no és un rescat a nivell d’inversió en educació sino tot el contrari una resta important de cpaital no invertida en aquest sector.
També es destaca la cada realitat més certa que acredita que “una població amb alt nivell educatiu està associada a un millor comportament econòmic”, i la desigualtat en el territori per la no consecució d’un nivell d’educació superior estable a totes les comunitats.

Si els responsables del nostre país, no començen a fer una bona reflexió interna i començen a mirar pel bé col·lectiu i no pel bé individual, han de saber que no podrem sortir d’aquesta crisi en l’àmbit educatiu si es continua retallant la inversió econòmica i pujant les taxes que els alumnes hem de pagar per estudiar a una universitat pública en termes que no queden molt lluny d’uns estudis privats. 

Anglès com a tercera llengua?


“Los universitarios catalanes deberán acreditar un tercer idioma para graduarse”

Tot i que aparentment entenem que el saber una tercera llengua ens obre moltes portes, perquè ara és el moment de posar-ho en pràctica a les carreres universitàries? Sota el meu parer, trobo que aquesta mesura que es vol implantar és bastant important com per no realitzar-la, encara que amb matisos i dubtes que em sorgeixen. Tot i que ja estic acabant els meus estudis de Pedagogia, encara no entenc com no hem tingut una assignatura d’anglès al llarg d’aquests anys, perquè en el meu cas, des que vaig acabar Batxillerat no he tornat a posar-me davant d’uns llibres d’anglès, potser si que ha sigut culpa meva per falta de temps o interès tenir aquesta deixadesa o potser perquè durant la titulació mai se li ha donat la importància que té. 
La qüestió que em plantejo és perquè ara es demana tant un cert saber sobre una tercera llengua i abans no. Penso que si ens haguessin donat més ajudes i avantatges per a poder seguir un curs paral·lelament amb la titulació sobre anglès, ara no discutiríem sobre si la mesura que es vol implantar és correcta/equitativa o no. En aquest debat també entra la qüestió econòmica de cada alumne. 
Si amb prou dificultats ens costa ja pagar una carrera universitària, com podran sufragar els nous alumnes un curs d’anglès entenent aquest com a pas necessari per obtenir els estudis? Si sempre s’ha optat per la voluntarietat, considero que el fet de saber una tercera llengua hauria de restar al marge de cada alumne. Si cada cop ens retallen més en educació, de veritat em costa de creure que es donaran elements i recursos facilitadors per a poder certificar un cert grau sobre l’idioma anglès. El que és clar és que no es pot traslladar a l’estudiant ni a les seves famílies la responsabilitat d’adquirir les despeses que suposa un curs d’anglès per arribar al nivell demanat, però tampoc i ara menys la universitat té els mitjans suficients per sufragar-ho. 
Portem uns 10 anys estudiant anglès a les escoles des de Primària i Secundària, la meva pregunta és perquè no existeix aquesta continuïtat un cop acabats els estudis secundaris i iniciada la universitat. Trobo que aquest nexe d’unió que hauria d’haver-hi és molt deficitari i s’ha de reforçar. Si és obligatori estudiar anglès a les escoles, hauria de ser-ho d’igual manera a les universitats, entenent aquest domini d’una tercera llengua com una possibilitat d’obrir portes professionals a nivell internacional.